MARATÓ DE BARCELONA: QUAN 42 SÓN 30+12 (3:13:56)

Vagi per endavant que tots els maratonians ho sabem això de que la marató és una cursa subdividida en dues. Una, fins al km 30 i l'altre els 12 finals... Per mi, aquest any, ha estat tal qual. El resultat final és molt positiu: 3:13:56. Volia baixar de 3h 10min com a primer objectiu, i de 3h 15 min com a segon. Al final, lloc 1492 (número fàcil de recordar) de la general i 766 de la categoria. Ara explico amb més detalls la cursa.

Els nervis i les pors prèvies van gairebé desaparèixer el diumenge al matí. Tot va anar molt bé. El despertar-me bé, l'esmorzar, arribar d'hora per escalfar, col·locar-me bé al calaix. Són aquelles petites cosetes que fan més fàcil la cursa.

I la cosa va anar molt bé al principi. Entre sortir, buscar ritme, recol·locar-me per la carretera de Sants, el primer parcial de 5km va ser un pèl fluix (22:44, a 4:33 el quilòmetre). Els 5km posteriors van servir per guanyar segons de mica en mica per la segona meitat. Al km 10 44:36 (21:53 de parcial). Ja havia aconseguit guanyar gairebé 30 segons a la mitja de 4:30 per acabar en 3h 10. En aquest quilòmetre 10, a l'alçada de Rocafort amb Avinguda de Roma vaig tenir la primera seguidora del matí, l'Esther. Com una campiona, amb les seves ulleres de sol, m'esperava allà plantada. Un gran detall per part seva.

Amb els ànims renovats, els parcials següents van anar bé. Del 10 al 15, amb passeig de Gràcia pel mig, va ser de 22:15. Allà, precisament, vaig veure la Maite per primer cop acompanyada de la seva mare. Vaig deixar el paravent, que ja feia temps que sobrava, petó ràpid i a continuar, que només havia fet un terç de la marató. A la Sagrada Família no hi era el Carles, però ja sabia que potser no podria anar-hi. Els següents parcials, força similars. 22:24 del 15 al 20 i 22:19 del 20 al 25. La mitja, 1:34:13, ja feia difícil aconseguir el primer objectiu, però encara em trobava força bé. Del 25 al 30 encara vaig aguantar, un pèl per sobre de 4:30, però força bé. La part de la Diagonal, amb la gent animant com si estiguessis al Tourmalet, va ser molt emotiva. Allà també hi eren un altre cop la Maite, la seva mare i la Mercè, que s'hi va apuntar (gràcies!!!), primer a una banda de la Diagonal, després a l'altra (km 28).

A partir del 30 va començar una altra cursa. Les cames començaven a pesar més del compte, l'esforç anterior es va començar a pagar i els parcials van començar a fer figa. Del 30 al 35, 24:15 (per tant, a 4:45), però el tram final, del 35 al 40, 24:59, per tant, 5 minuts gairebé el km. No sé si vaig topar amb el mur o què, però les cames no podien més. Sabia que tocaria patir, però va ser dur, la veritat. Entre mig, al km 35 vaig veure el Joan Lluís (la foto és seva, moltes gràcies), poc abans de pujar per l'avinguda Lluís Companys, en mig de l'Arc del Triomf, també un lloc emblemàtic, amb la gent animant moltíssim. El dorsal amb el nom ajuda la gent a animar i fa molt gràcia els crits de la gent (Vinga, Raúl!) quan, evidentment, no et coneixen...

El patiment gairebé tocava a la fi. L'objectiu de les 3h10 ja feia temps que estava lluny, però no tenia clar que arribés a superar el segon objectiu (3h 15). Al km 40, aprox, em van passar les llebres de les 3h15 i vaig intentar seguir-les, en un esforç absolutament inútil ja que les forces anaven molt justetes. Per aquest motiu, vaig decidir aguantar com fos i apretar com a molt a l'últim quilòmetre. Es va notar, perquè el parcial dels 2.195 metres finals va ser de 10:18. A Sepúlveda amb Paral·lel, l'últim crit de recolzament amb la Maite, la seva mare i la Mercè. Vaig somriure perquè tocava, però patia com un desgraciat...

El clàssic sprint final va ser demolidor. L'arribada semblava que no arribaria mai, valgui la redundància, però bé, vaig acabar amb el ja comentat crono de 3:13:56. El pitjor va ser quan vaig parar. Vaig tenir una petita lipotímia, el típic mareig, acompanyat poc després d'una rampa als bessons, que em va deixar KO durant una bona estona. No vaig necessitar assitència mèdica perquè tampoc no n'hi havia gaire per la zona (suposo que hi havia casos més greus). Però l'ajut d'un altre corredor, més l'aigua d'una de les voluntàries em va fer recuperar de mica en mica l'estabilitat, tot i que em va costar més de mitja hora tornar-me a aixecar. Després no vaig estar bé fins després de fer la migdiada (dinant no tenia cap gana). A la tarda, ja tornava a ser jo un altre cop.

Bé, des d'aquí volia agraïr a tots els que van recolzar-me (Esther, Joan Lluís, Maite, Maria José, Mercè). Moltes gràcies. No sabeu el que ajuda tenir una cara coneguda i aquest any estaven molt ben repartits!!!