MARATÓ DE BARCELONA. La primera

El motiu principal d'haver iniciat aquest blog és haver acabat la marató, que ha significat una gran satisfacció per a mi. No tenia previst fer-la tan aviat, però ja està aquí, ja ha caigut. Ja la tenim al sac. Objectiu aconseguit. Després de mesos de dur entrenament la primera marató ja està. Volia fer menys de 3 hores i mitja i vaig fer 3h 26 min. 21 seg. Ideal. Vaig acabar el 2.637 dels 10.242 que van acabar-la, però això és força irrellevant. El millor de tot va ser que vaig disfrutar molt del recorregut i només el final (només faltaria) vaig patir una mica. Però anem a pams.

La decisió de fer la marató de Barcelona va arribar després de mirar un plànning d'entrenament de la pàgina web per fer-la en 3 horas i mitja i veient que, més o menys, era el que jo estava fent. Vaig adaptar-ho una mica i vaig tirar milles (mai millor dit).

El dia de la marató, el 7 de març de 2010, vaig esmorzar bé, però sense excessos. El despertador va sonar a quarts de set i el suc, el pa amb pernil i el plàtan van anar molt bé. Sabia que eren molts quilòmetres i no estava acostumat.

Tot va anar molt bé des del principi. L’ambient, la gent, el temps, tot. Els primers quilòmetres vaig haver d’avançar molta gent perquè havia sortit molt endarrera. El dia de la presentació de la marató, el director de la prova, el Bep Solé, i el meu company de professió, el Xavier Bonastre (jo treballo a BTV) m’havien donat molt bons consells, tot i que vaig fer cas a mitges. El fet és que tinc una forma de fer les curses en les que no vaig de menys a més, com fa molta gent, sinó que intento o bé mantenir el ritme o començar més fort per saber fins a on puc arribar. Per aquest motiu no volia començar massa lent i ho vaig fer a un ritme de 4:40-4:50.

Al km 14 aprox, al passeig de Gràcia, havia quedat amb la Maite i la seva mare. Salutació, petó, foto de rigor i li vaig deixar el paravent que portava, que començava a sobrar. Un parell de km més tard, a la Sagrada Família, vaig veure un company de feina, el Carles Molet. Em va fer molta il•lusió poder veure’ls ja que et dóna ànims per continuar.

Quedava la part més dura de la prova. Arribar a la mitja (1h 41min 42seg) i passar els 25km en 2h clavades va ser tot un. Però veure com el km 30 estava allà, a l’altre costat de la Diagonal, se’m va fer pesat tot i l’animació i la molta gent que hi havia. Sabia que vindrien els moments més durs i per això em vaig preparar psicològicament per superar el mur. No sé si va ser per això o per quina raó, però no vaig acabar de notar-ho. Anava pensant: del 30 al 32 serà la part més dura. Després: del 32 al 35 serà el pitjor...i enfilava Arc de Triomf fins a plaça Catalunya sabent que una part de la marató ja estava superada. El ptijor va ser la butllofa que va reventar poc després del 37, un cop havia tornat a veure la Maite al Portal de l’Àngel. Els últims 5 van ser més lents, però tenia un coixí i era la part final, per tant ja no podia fallar.

Sortir de Sepúlveda i veure les Torres Venecianes al fons amb tot de gent animant va ser la culminació d’una matinal plena d’emocions. Corroborar que havia rebaixat el temps que havia pensat fer, un motiu de satisfacció.
Després va venir tot. Cansament, agulletes, el que vulguis, però la marca ja està. Ara, a disfrutar i a pensar en propers objectius. El següent, la cursa de Caldetes, a fer de llebre del Juan Carlos, que vol baixar de 49. Segur que ho aconsegueix.