Short Trial Barcelona (STBCN) a Sitges Dura, dura, dura

Potser no tinc gaires experiències en curses de muntanya, però ja puc ben dir que aquesta ha estat la més dura que he disputat fins ara. Ara bé, pel que conec d’aquest tipus de curses, em fa la impressió que és de les més complicades.

23 quilòmetres, i això que aquesta era la SHORT, és a dir, la curta. Per als més agoserats hi havia l’opció de fer 73km (la Half Trail o HTBCN) i la de 106km (Ultra Trail UTBCN, puntables per a la famosa i mítica UTMB (Ultra Trail du Mont-Blanc).

El perfil de la cursa, prop de 900 metres de desnivell positiu

Però centrem-nos en la “petita” i “curta” cursa. Ben organitzada, amb pocs participants (poc més de 400 inscrits).  Vaig arribar a Sitges en tren i després d’uns 20 minutets caminant em vaig plantar al Port d’Aiguadolç, lloc de sortida de la cursa. L’espera per a rebre la targeta magnètica de control (no hi ha xip en aquesta cursa), previ dipòsit de 20€, va ser inexistent. Al guardarroba, una botiga del port, tampoc, ni tan sols als lavabos, a un hotel proper que feia de quarter general.

Una vegada preparat, amb la meva “camel back” a l’esquena (era la primera vegada que corria amb aquest tipus de motxilla, molt còmoda, per cert, ja que havies de portar el teu got, bidó o motxilla per respecte al medi ambient), escalfament suau, no fos cas que em cansés massa i quan obren l’espai de sortida, tots cap a dins.

Abans de sortir ens expliquen que hi ha 3 punts de control obligatoris, ens els avituallaments, i també ens informen de la participació de l’Agustí Roc, excampió del món de curses de muntanya, que va demostrar la seva qualitat, ja que en va ser el campió.

Abans de sortir encara somreia

Tret de sortida, neutralitzada segons l’organització, però a mi no em queda clar quan comencem a córrer de veritat. La gent s’ho pren amb molta calma i jo sé que els primers quatre quilòmetres piquen cap amunt, però molt i molt. De fet, tant, que es puja de 0 a 300 i poc metres en aquests 4.000 metres. El que no m’esperava era creuar una urbanització fins arribar a unes ESCALES (potser vam pujar 40-50 esglaons) per tal de sortir, finalment, a la zona boscosa de la Serra del Garraf més propera a Sitges.

Quan miro cap amunt i veig el desnivell em dic que m’ho haig de prendre amb calma, però veig que la gent té una mica de seny (a excepció dels que hi estan acostumats que ja estan, suposo, ben lluny) i d’inici puja caminant. Caminant les escales, a ritme lent per la carretera, i a poc a poc o caminant els primers metres de corriols. I és que els camins seran gairebé inexistents fins ben bé la segona meitat de la cursa.

Tot el primer tram es fa per una zona difícil, molt pedregosa, on només pot passar una persona, amb prou feines. Penso que potser serà una part del camí, però m’equivoco. Tot és força similar. Les pujades, lentes o caminant. A les baixades miro de no ensopegar amb les pedres. El ritme el porta el fet de no caure i xino-xano, però molt xino-xano, arribo al primer punt de control, cap al quilòmetre 6. Precísament del 5 al 6 serà el primer i un dels pocs quilòmetres que em sortiran per sota de 5 minuts…i no serà per falta de ganes de córrer!

Tornem a pujar, més suaument, i tornem a baixar. En aquesta segona baixada un altre corredor, per darrere, comença a parlar am mi. Quan arribem a un dels pocs llocs que no són corriols, me n’adono que és el Robert Mayoral, el triatleta, gràcies a qui vaig aconseguir (mitjançant una porra al seu blog) la inscripció a la cursa. En un moment determinat miro el rellotge i veig que portem 1h10, i que estem cap el quilòmetre 10. El Robert diu que pensava fer-la en 2h15 o menys i jo m’hi apunto a aquest pensament…només durant uns instants. Anem junts prop de dos quilòmetres, però me n’adono de seguida que té un altre ritme i “el deixo anar”. Avui més que mai se m’està fent la cursa molt llarga i caldrà guardar forces.

La cursa passa per llocs més oberts, però igual de pedregosos, tot i que no tan estrets com abans. El segon punt de control i avituallament es fa de pregar, però quan arriba trobo la sorpresa d’un esmorzar en tota regla: fruits secs, plàtans, pomes, taronges, codony, entrepans de crema de cacau, galetes, xocolata. No m’extranya que, quan un de l’organització va dir: “El primer que sorti serà el número 42”, sentís un company que va dir: “Doncs jo no seré”. Estava recuperant forces. Jo menjo plàtan i entrepà, tot i que al final se’m fa una mica un nus. Gràcies a la “camel back” puc continuar corrents respirant i tot…

Em faig a l’idea que ja queda poc, però sé que no és veritat. Estem al quilòmetre 14 i en queden 9 encara per arribar! Tot i això, aquesta part és la que es fa més fàcil de córrer. El camí és més ampli, de fet és una pista forestal, i només en un moment determinat tornem als corriols. La meva idea és clara. La dificultat (segons el perfil que tenia al cap) ve al quilòmetre 18, després tot és gairebé baixada.

No va ser tan fàcil, però no em va anar pas tan malament. Per moments em noto millor que els meus companys i fins i tot gairebé no m’aturo a l’últim control. Vull arribar a la meta i estic molt cansat! Fins ara no ho havia dit, però el temps ens va acompanyar, en part. Feia fred! Un dia amb núvols i risc de tempesta que finalment no ens va tocar patir. L’únic problema va ser el vent, curiosament, quan podíem córrer una mica més.

Al final, la tornada és pel mateix lloc que la sortida. Per tant, sé que tocarà corriols estrets i amb pedres fins arribar a l’urbanització i a les escales, per després arribar al port. Em superen dos o tres corredors, però jo en guanyo a un o dos també. Al final, arribo molt justet de forces amb un temps final de 2h19:03. El rellotge no l’he mirat pràcticament en cap moment i tot i el patiment m’ho he passat relativament bé.

  

De moment és l'única "classifiació" que he trobat... si s'amplia es veu el meu nom al número 30

A la classificació, que costa de trobar i que només puc intuir per una foto al facebook de l’organització, surto com el número 30 d’un número indeterminat d’acabats (més de 400 inscrits). És igual, ha estat una bona experiència, tot i que el perfil era d’aquells durs que difícilment podré oblidar.