Short Trial Barcelona (STBCN) a Sitges Dura, dura, dura

Potser no tinc gaires experiències en curses de muntanya, però ja puc ben dir que aquesta ha estat la més dura que he disputat fins ara. Ara bé, pel que conec d’aquest tipus de curses, em fa la impressió que és de les més complicades.

23 quilòmetres, i això que aquesta era la SHORT, és a dir, la curta. Per als més agoserats hi havia l’opció de fer 73km (la Half Trail o HTBCN) i la de 106km (Ultra Trail UTBCN, puntables per a la famosa i mítica UTMB (Ultra Trail du Mont-Blanc).

El perfil de la cursa, prop de 900 metres de desnivell positiu

Però centrem-nos en la “petita” i “curta” cursa. Ben organitzada, amb pocs participants (poc més de 400 inscrits).  Vaig arribar a Sitges en tren i després d’uns 20 minutets caminant em vaig plantar al Port d’Aiguadolç, lloc de sortida de la cursa. L’espera per a rebre la targeta magnètica de control (no hi ha xip en aquesta cursa), previ dipòsit de 20€, va ser inexistent. Al guardarroba, una botiga del port, tampoc, ni tan sols als lavabos, a un hotel proper que feia de quarter general.

Una vegada preparat, amb la meva “camel back” a l’esquena (era la primera vegada que corria amb aquest tipus de motxilla, molt còmoda, per cert, ja que havies de portar el teu got, bidó o motxilla per respecte al medi ambient), escalfament suau, no fos cas que em cansés massa i quan obren l’espai de sortida, tots cap a dins.

Abans de sortir ens expliquen que hi ha 3 punts de control obligatoris, ens els avituallaments, i també ens informen de la participació de l’Agustí Roc, excampió del món de curses de muntanya, que va demostrar la seva qualitat, ja que en va ser el campió.

Abans de sortir encara somreia

Tret de sortida, neutralitzada segons l’organització, però a mi no em queda clar quan comencem a córrer de veritat. La gent s’ho pren amb molta calma i jo sé que els primers quatre quilòmetres piquen cap amunt, però molt i molt. De fet, tant, que es puja de 0 a 300 i poc metres en aquests 4.000 metres. El que no m’esperava era creuar una urbanització fins arribar a unes ESCALES (potser vam pujar 40-50 esglaons) per tal de sortir, finalment, a la zona boscosa de la Serra del Garraf més propera a Sitges.

Quan miro cap amunt i veig el desnivell em dic que m’ho haig de prendre amb calma, però veig que la gent té una mica de seny (a excepció dels que hi estan acostumats que ja estan, suposo, ben lluny) i d’inici puja caminant. Caminant les escales, a ritme lent per la carretera, i a poc a poc o caminant els primers metres de corriols. I és que els camins seran gairebé inexistents fins ben bé la segona meitat de la cursa.

Tot el primer tram es fa per una zona difícil, molt pedregosa, on només pot passar una persona, amb prou feines. Penso que potser serà una part del camí, però m’equivoco. Tot és força similar. Les pujades, lentes o caminant. A les baixades miro de no ensopegar amb les pedres. El ritme el porta el fet de no caure i xino-xano, però molt xino-xano, arribo al primer punt de control, cap al quilòmetre 6. Precísament del 5 al 6 serà el primer i un dels pocs quilòmetres que em sortiran per sota de 5 minuts…i no serà per falta de ganes de córrer!

Tornem a pujar, més suaument, i tornem a baixar. En aquesta segona baixada un altre corredor, per darrere, comença a parlar am mi. Quan arribem a un dels pocs llocs que no són corriols, me n’adono que és el Robert Mayoral, el triatleta, gràcies a qui vaig aconseguir (mitjançant una porra al seu blog) la inscripció a la cursa. En un moment determinat miro el rellotge i veig que portem 1h10, i que estem cap el quilòmetre 10. El Robert diu que pensava fer-la en 2h15 o menys i jo m’hi apunto a aquest pensament…només durant uns instants. Anem junts prop de dos quilòmetres, però me n’adono de seguida que té un altre ritme i “el deixo anar”. Avui més que mai se m’està fent la cursa molt llarga i caldrà guardar forces.

La cursa passa per llocs més oberts, però igual de pedregosos, tot i que no tan estrets com abans. El segon punt de control i avituallament es fa de pregar, però quan arriba trobo la sorpresa d’un esmorzar en tota regla: fruits secs, plàtans, pomes, taronges, codony, entrepans de crema de cacau, galetes, xocolata. No m’extranya que, quan un de l’organització va dir: “El primer que sorti serà el número 42”, sentís un company que va dir: “Doncs jo no seré”. Estava recuperant forces. Jo menjo plàtan i entrepà, tot i que al final se’m fa una mica un nus. Gràcies a la “camel back” puc continuar corrents respirant i tot…

Em faig a l’idea que ja queda poc, però sé que no és veritat. Estem al quilòmetre 14 i en queden 9 encara per arribar! Tot i això, aquesta part és la que es fa més fàcil de córrer. El camí és més ampli, de fet és una pista forestal, i només en un moment determinat tornem als corriols. La meva idea és clara. La dificultat (segons el perfil que tenia al cap) ve al quilòmetre 18, després tot és gairebé baixada.

No va ser tan fàcil, però no em va anar pas tan malament. Per moments em noto millor que els meus companys i fins i tot gairebé no m’aturo a l’últim control. Vull arribar a la meta i estic molt cansat! Fins ara no ho havia dit, però el temps ens va acompanyar, en part. Feia fred! Un dia amb núvols i risc de tempesta que finalment no ens va tocar patir. L’únic problema va ser el vent, curiosament, quan podíem córrer una mica més.

Al final, la tornada és pel mateix lloc que la sortida. Per tant, sé que tocarà corriols estrets i amb pedres fins arribar a l’urbanització i a les escales, per després arribar al port. Em superen dos o tres corredors, però jo en guanyo a un o dos també. Al final, arribo molt justet de forces amb un temps final de 2h19:03. El rellotge no l’he mirat pràcticament en cap moment i tot i el patiment m’ho he passat relativament bé.

  

De moment és l'única "classifiació" que he trobat... si s'amplia es veu el meu nom al número 30

A la classificació, que costa de trobar i que només puc intuir per una foto al facebook de l’organització, surto com el número 30 d’un número indeterminat d’acabats (més de 400 inscrits). És igual, ha estat una bona experiència, tot i que el perfil era d’aquells durs que difícilment podré oblidar.

Ultra Trail Barcelona (The Short's one) i Cursa de Fons Les Tortugues

Nova cursa de muntanya, nou repte. Es diu Ultra Trail Barcelona (UTBCN) perquè hi ha tres curses de llarga distància i és més del pal de les curses tipus Ultra Trail Montblanc, per a la qual és molt complicat participar-hi (tot i ser una cursa de 160 quilòmetres) i se'n pot aconseguir un bon grapat de punts perquè puntua doble o triple, segons sigui la de 72km (Half Ultra Trail) o la de 106km, la completa. Jo "només" faré la Short, la curta, de 23 quilòmetres, que no està pas malament, amb un desnivell positiu de 900 metres.

I per què aquesta cursa? Doncs, molt senzill. Vaig participar i vaig guanyar una "porra" al blog de Robert Mayoral (un crack capaç de fer més d'un Ironman i que també hi participarà en aquesta cursa, per cert) i el premi era una inscripció en aquesta cursa. Doncs, cap a Sitges!


Aquesta cursa es disputa en dissabte, dia poc habitual, però ideal per tal de començar bé aquest pont del primer de maig. De fet, aquesta cursa no serà l'única que faci aquests dies perquè precisament el dia 1 de maig disputaré la Cursa de Fons Les Tortugues a La Garriga.

Aquesta és més curta (14 quilòmetres) i amb menys desnivell, 317 metres, però té també molt bona pinta. No gaire gent, bon ambient, i a passar-ho bé. No tinc més aspiracions. Em ve de gust competir, però com que no tinc referències de cap de les dues curses, no puc saber temps ni ritmes ni res. A gaudir-hi, doncs!

Cursa Bombers 2012 MMP

Un altre cop! Aquesta vegada per una mica més que en Els 10 de La Llagosta (on vaig fer 36:35, però em va semblar una mica curta). A Bombers, la cursa ràpida per excel·lència de Barcelona, nova MMP (Millor Marca Personal), 36:22. Molt content.
Tot apuntava a una bona cursa, i una bona marca. Dia fresc (no fred), bon ambient, bon circuit i, a més a més, sortia des del primer calaix, després dels professionals d'això del running, o com a mínim, dels atletes d'elit.

Amb l'equip (Ashi Runing) havíem quedat prèviament al parc de la Ciutadella, tots amb objectius ben diferents, sobretot els dos cracks de l'equip que el dia d'abans havien participat a la cursa de muntanya de Can Caralleu. El Ricado (segon de la general) i el Jose (quart de la general i segon de categoria) van fer un temps estratosfèric (34:38 i 34:37, respectivamente), no molt lluny de les seves marques personals.
D'altres, com el Dídac (40:38), la Sílvia (41:09) o la Mònica (47:00) també van fer marca personal, alguns amb  llebres de luxe com l'Ernest i el Pere. El Valentín i la Sònia es van quedar a prop del seu millor registre.

Per  la meva part, l'estratègia era clara. Primer quilòmetre, a mort, control de ritme als dos següents, a la mini-pujada del Paral·lel, per tal de tenir forces de cara al tram llarg de Gran Via. L'estratègia es va acomplir, però a mitges, perquè potser vaig anar massa "tranquil" pel Paral·lel i en els dos primers quilòmetres de Gran Via, fins al quilòmetre 5. Quan vaig veure el temps en aquest punt intermig (18:36), sabia que havia d'apretar, i molt, per aconseguir rebaixar la marca personal. De fet, la meva idea era apropar-me als 36 minuts, i la cosa estava complicada.
Total, que fent cas al Jose (que a la foto sembla que m'ho estava explicant) a poc de començar la prova, Gran Via, a tope, per tal de recuperar temps. I tant que vaig recuperar, de temps!
Tant, que el segon 5.000 el vaig fer en 17:47!!
Jo l'únic que vaig fer és no regular, anava a tope i el que veia era que avançava corredors. De fet, des del quilòmetre 2,5 i fins al final  vaig avançar un total de 164 corredors (podia haver estat una mica més llarga, encara hagués guanyat algun lloc més...)


L'últim quilòmetre a 3:12 (ajuda la baixada per Via Laietana).
Temps final: 36:22
La posició final, el 212, de 21.688 arribats, 88è de la categoria.
Classificació: Web Bombers i Championchip

El que més m'agrada, la progressió que vaig fer. Cada 2,5km:
Parcials: 9:17-9:20-9:00-8:47
Ritme:    3:42-3:43-3:35-3:30
Posició:  376-331-255-212

El Juan Carlos (no tinc foto, me l'han de passar), també va millora la marca i va baixar, per fi, dels 45 minuts. 44:53 i encara té fusta per continuar rebaixant aquesta marca, segur.

Prèvia de la Cursa Bombers 2012

Per a mi la Cursa Bombers és un clàssic i és una cursa especial. Multitudinària? Sí. Fins a un punt de poder ser agobiant? També. Però és especial perquè va ser la primera que vaig disputar l'any 2008 i encara no he faltat a cap edició. El hàndicap de la cursa és la quantitat de gent què hi participa. Aquest any, 24.000 inscrits. Potser a partir de l'any que ve serà el moment de deixar-ho i buscar altres alternatives perquè ho trobo una barbaritat. Però també s'ha de dir que, afortunadament, estic força endavant a la sortida, tot i que encara no he recollit la samarreta-dorsal i això permet córrer amb certa llibertat i tranquil·litat.
El millor de tot és que l'organització ho ha fet molt bé, com a mínim, fins ara, tot i el volum de personal, com si de l'inici d'unes "macro-rebaixes" es tractés. És un alicient saber que tens un munt de gent darrere perseguint-te. S'ha d'anar més ràpid, no sigui cas que t'enxampi la "marabunta".

D'altra banda, el circuit és molt ràpid (tret del tram de Paral·lel en semi-pujada) i permet, o pot permetre, aconseguir bones marques. Un bon incentiu de cara a una cursa especial. Com també ho serà la presència de molts companys i companyes de l'Ashi Running, cadascun amb un objectiu diferent.

Quin contrast amb la cursa de dissabte passat!

Mitja marató pel Cor de la Fageda

La primera experiència de muntanya ha estat molt positiva. Molt dura, també. Reconec que potser no estava tan preparat com pensava per superar els desnivells proposats en aquesta cursa, però el resultat final és altament satisfactori, tant pel resultat com per la cursa en sí.
Havíem pensat la possibilitat de fer una excursió prèvia per la zona volcànica abans de la cursa que era a la tarda, però finalment ens vam decidir per dinar d'hora i marxar cap a Olot amb temps suficient per gaudir de l'ambient. La mitja marató i la versió curta (13,5km) començaven a les 5 de la tarda. A les 4, els caminadors prenien la sortida i poc després van començar les curses infantils. Bon ambient, amb poca gent (no arribàvem a 500 corredors en total), però molt de fred per l'època de l'any que estem.

Passant una mica de fred

Abans de la sortida el sol va decidir donar-nos un respir. Ideal per començar a escalfar, ja amb menys roba. Dubtava fins i tot si sortir amb màniga llarga! Al final, la decisió va ser la d'una samarreta tèrmica curta i una altra a sobre. Abans de sortir, trobada amb el Joan Carles Llurdés (Marathon Man), que des d'un principi té clar que vol gaudir de la prova. Jo també, però tinc ganes de provar-me en un espai diferent.

Amb el Joan Carles

Després de la foto prèvia i mentre xerrem tranquil·lament, donen el tret de sortida...Primer error. Som prop de 500, però jo volia sortir un pèl més ràpid que alguns dels que feien la cursa curta...i el camí és força estret després d'uns primers metres amplis. Resultat? Primer quilòmetre lent i amb certa sensació d'estar una mica agobiat. Jo que volia fugir de les multituds!
No es tracta de molestar la gent, però volia trobar un ritme còmode per a mi, i no haver d'estar "barallant-me" per córrer sense avançar. El fet és que fins passat aquest primer quilòmetre no vaig anar còmode.
Vaig avançar força gent. A vegades anava mirant els dorsals per saber si eren de la mitja marató o de la cursa curta. La majoria eren de la de 13,5km. Per tant, alguns/molts dels meus competidors eren ràpids i estaven al davant. Els quilòmetres per la Fageda d'en Jordà són molt agradables, tot i el munt de pedres que hi ha pel camí (què hi vols fer, estàs a la muntanya!!!). Tot i això, aconsegueixo marcar bons ritmes pels volts dels 4 minuts el quilòmetre...fins a la primera pujada. Evidentment, tots reduir el ritme fins el quilòmetre 7, que hi ha una baixada. Al 7,5 ens  acomiadem els de la mitja i després d'una altra pujada, comencem a baixar.
Uff! Quina pujada d'adrenalina, però quin patir per moments. Baixades tècniques, corriols, pedres, però un gust durant gairebé 4 quilòmetres, amb el pas per la població de Santa Margarida inclòs i amb alguna interrupció, això sí, d'aquelles que fan mal. Després començava la cursa de veritat...
No havia pogut mirar el perfil:

Perfil de la cursa

I no sabia que quedava el més dur. Al quilòmetre 13 jo era feliç. Sabia que quedava molt, però havia aconseguit fer-los en menys d'una hora. A aquest pas, pensava, acabaré en menys d'1h40. I un be negre!
Quedava la part dura, la desconeguda, la que em faria patir, però la que et dóna el plus de ser una cursa de muntanya tècnica (o això penso, no en sóc un expert). Els 4 quilòmetres següents van ser de ritmes lents, fins i tot de trams caminant. Era gairebé impossible córrer amb els desnivells importants que hi havia.
De fet, el desnivell positiu de tota la cursa va ser de 809 metres.
En l'últim tram, zones més planetes amb alguna de dificultat menor i alguna més de baixada que van permetre acabar amb dignitat. Els últims 3-4 quilòmetres em va acompanyar la pluja, i va fer més èpica l'arribada.

Just a l'arribada

Finalment vaig acabar en 1h43:40, en la posició 18 de 148 acabats. Aquesta és la classificació.
Molt content per ser la primera cursa de muntanya. Ara bé, el millor (perquè el fred i la pluja final no em van agradar) va venir després, amb la butifarrada, acompanyada amb patates farcides de la Garrotxa. El millor per a recuperar-se de l'esforç.

La recompensa

M'he passat a la muntanya...per moments

Ja havia fet alguna incursió "muntanyil", però no estic molt acostumat a fer el "cabra". De fet, si no he entrenat més és perquè hi ha (encara) d'altres objectius de perfil pla o de ruta que m'han interessat més. Això no vol dir que la muntanya no m'agradi, ni molt menys. Ans al contrari. M'encanta. La sensació de llibertat i de contactet amb la natura no tenen preu. I ara que el running s'està convertint, en alguns moments, un esport de masses, val a dir que és molt interessant buscar alternatives menys massificades.
Gràcies als consells del meu company blogaire Joan Carles Llurdés, Marathon Man, vaig veure l'opció de fer una mitja de muntanya dissabte 14, la tercera edició de la Cursa pel cor de la Fageda d'en Jordà, a la zona volcànica d'Olot. Em va perfecte perquè en tenia una altra per disputar el dissabte 28 d'abril. Per obrir boca, ahir vaig provar els voltants de les muntanyes de Mataró. No volia pujar tant, perquè em sonava una alternativa amb més puges-baixes, però les coses van anar tal qual. Bona tirada llarga de 23 quilòmetres a un ritme que al final va ser de menys de 5 minuts el quilometre (vaig parar tard el cronòmetre del meu mòbil-gps) i el gràfic està extret de l'aplicació, molt bona per cert, d'adidas, micoach (no tinc res amb la marca alemanya, de fet, no tinc gairebé res de running d'ells, però l'aplicació és bona).

PUNTUACIÓN: 

Entrenament de diumenge. Total, 23 quilòmetres. Hi van haver un parell d'aturades tècniques, per saber on estava (ja que em vaig perdre en algun moment), i per cordar-me les sabates...és el que té sortir per la muntanya.

L'Enric Gómez acaba la marató del pol nord

L'Enric ha acabat la marató del pol nord (ja és tot un èxit), en 6h46:06 i ha acabat en la 25a posició. El primer en arribar ha estat el britànic Andrew Murray en 4h17:08, seguit de molt a prop de l'espanyol Luis Alonso Marcos, que ha arribat dos minuts més tard.

Si voleu veure els resultats i també hi ha la pàgina web de la North Pole Marathon.

Aquí sota tenia el post que vaig fer abans de la cursa.

Maratonià al Pol Nord

Potser ja el coneixeu, perquè ha tingut un cert ressò mediàtic, però personalment vaig entrevistar l'Enric Gómez, un corredor popular molt trempat i amb ganes de reptes. I al que s'enfronta al pol nord en uns dies ha de ser realment dur, una marató al voltant del pol geogràfic. Per a qui estigui interessat, que faci play i/o miri la informació que he fet pel btvnotícies. Seguirem les evolucions de l'Enric.

www.btvnoticies.cat

Millor marca imprevista (36:35)

Quedaria molt malament dir que he aconseguit la meva millor marca en 10 quilòmetres "sense voler", però el cert és que ho he fet sense pensar que la podia fer. Una setmana després de la marató, i amb dos entrenaments de recuperació (més les sessions "miraculoses" de piscina i hidroteràpia) no podia esperar ni aspirar a molt més que no fos un paper digne en aquesta cursa, Els 10 de La Llagosta, una cursa molt ben organitzada i amb cert nivell participatiu, no només perquè hi va anar Martín Fiz (que va ser segon a la classificació, 33:07, per darrere de Pedro Rondón, 32:59), sinó perquè hi va haver un bon número d'atletes amb bones marques, 68 per sota de 38 minuts, per exemple).

Dic que és una cursa ben organitzada perquè tenen un pàrquing enorme (que no vaig veure perquè vaig entrar per una altra banda, tot i que no em va costar gaire aparcar) a 50 metres de la sortida. L'entrega de dorsals (i xip propi), ràpida i eficient, un número de corredors "normal" (uns 1100 inscrits, suposo que van participar-hi menys de 1.000 perquè 934 van acabar-la), bona animació i circuit entretingut. L'únic problema del circuit era cap al quilòmetre 5,5 perquè et desviaven cap a una carretera secundària per un camí no gaire en bon estat, però tenia el seu punt.
Per la meva banda, tal com havia escrit a la prèvia, no tenia gens clar com me la prendria. Durant la setmana havia pensat fer-la a 4:10 (a ritme de marató), després vaig pensar que si la feia a menys de 4 minuts el quilòmetre em serviria d'entrenament de qualitat, i per últim vaig pensar: "Tu, tira. i ja veurem."
Doncs va ser un tirar endavant constant, tot i que em va semblar que la gent sortia molt ràpida, o que hi havia molta gent que sortia ràpida. No em va costar trobar un ritme alegre, a prop dels 3:40, segon amunt, segon avall i pensava que en algun moment el cos diria prou.

Al km 5 (18:29) vaig començar a pensar que existia una possibilitat de millorar marca. Havia de doblar, però "només" eren cinc quilòmetres més. Tot i això, em vaig marcar el km 7 com a clau. Va ser en la tornada de la "carretera dels horts", un tros d'anada i tornada que no va ser gaire pesat i que em va servir per distreu-re'm per moments, contant els atletes que tenia al davant (46-47). Només era per curiositat. Mentalment estava bé, però físicament començava a notar l'esforç. Del 7 al 8 em vaig autoconvèncer que hauria d'aguantar molt bé o apretar les dents per aconseguir marca. No ho acabava de tenir clar, però al 8, em vaig adonar que els càlculs que havia fet eren erronis, que només fent els últims dos quilòmetres a 3:45 baixaria de 37 minuts perquè al 8 vaig veure que el crono s'aturava en 29:23. Dit i fet. Del 8 al 9 vaig fer 3:47, va ser el quilòmetre on més vaig patir-hi, però és clar, l'últim quilòmetre és l'últim quilòmetre, i ho dones tot. Vaig parar el meu cronòmetre en 36:42, que realment van ser 36:35. Pel Garmin em surt una mica curta (9,9km), però encara que li sumem uns 20-22 segons dels 100 metres que falten, em surt per sota de 37 minuts. Val com a marca.
Com a dada, dir que vaig acabar en el lloc número 40, de 934 acabats, el 22è de la categoria.
Com era gairebé lògic, cap company de l'Ashi Running dels que van participar a la martó van participar-hi. Em va acompanyar la Maite, que va quedar tan alucinada com jo del temps aconseguit.

Molt content i satisfet.